<!-- @page { size: 21cm 29.7cm; margin: 2cm } P { margin-bottom: 0.21cm } -->
Una nit de tempesta , en el 2005 a Catelstrof una infecció parasitària va fer que moltes persones del poble s' infectessin i es tornaren verdes, amb la pell podrida i amb sang per tot el cos.
Però els Catelstrofians varen cridar a l' armada i els varen enviar els seus millors agents: en Xisco ”Matamorts”i en Marc “Destrossacors”. Quan varen arribar, varen veure un vell infectat anomenat Alexandre, li varem pegar un tir al cap i va morir amb sofriment. Vàrem veure el problema , amb una antena parabòlica , però va sortir un monstre que els va impedir el pas, nosaltres li vàrem demanar qui era i el mostre va respondre: Ike, Ike, guapa!. Va agafar l'antena i se la va posar al cap com si fos un barret de capellà, però en Xisco i en Marc li varen pegar un cop de puny al pit i li va petar el cor amb tanta
força que es varen tenyir les cases de vermell.
FI
MARC I XISCO 6è
Un dia hi havia una nina que nomia Marta, tenia 14 anys. Els seus pares varen morir quan ella tenia 9 anys, per sort el seu germà gran vivia amb ella. Passat un temps quan na Marta tenia 16 anys va voler investigar una casa que tothom deia que estava maleïda, deien que hi havia fantasmes, esquelets i moltes més coses terrorífiques. 
Així que així ho va fer. Anava amb el seu germà Joan, que tenia 20 anys. Li pareixia una beneitura perquè podia ser perillós, però na Marta no li va fer cas. Quan va entrar a la casa notaven que qualcú els perseguia, i era un esquelet que els volia atrapar per dinar, en Joan i na Marta varen començar a cridar i a córrer per tota la casa, les portes s'obrien i es tancaven com boges. Varen trobar un fantasma que els volia ajudar a sortir de la casa:
- És molt perillós entrar aquí, si estau aquí més de mitja hora vos convertireu en fantasmes i no podreu sortir mai més d'aquesta casa.
Varen anar a la porta principal per sortir de la casa , però un fantasma es va posar davant la porta i no els deixava sortir, i estaven molt nerviosos perquè faltava 1 minut perquè es convertesquin en fantasmes, però el fantasma que els va ajudar a sortir va empènyer a l'altre fantasma i varen lluitar amb el fantasma. Mentrestant en Joan i na Marta varen poder sortir de la casa i mai més varen entrar a aquella casa.
Patri i Irene 6è
Un dia el meu cosí va anar al bosc a les 12:00h de la nit. Va veure un castell enmig del
bosc i va entrar. Quan va entrar va veure un esquelet i rates que sortien de la teulada així com també rates-pinyades. Per les escales hi havia sang i rates mortes i un braç tot mossegat per una rata. El braç era d'un home, hi havia un altre braç d'un nin i l'esquelet d'una dona, era tota una família. En el castell hi havia vampirs amagats pels costats, a les dents hi tenien sang. Hi havia un tresor abaix de l'escala, el meu cosí el va obrir, hi varen sortir ratolins. El castell es va tancar però en el tresor hi havia una clau per obrir el castell, la va agafar i va obrir la porta i va sortir corrents amb un crit: AAAAAH!.
CONTE CONTAT. CONTE ACABAT
Iván i Moritz 6è.
Hi havia una vegada un home que se'n va anar pel carrer. Era una nit obscura i de sobte, va caure. Ell creia que havia vist un fantasma. Va córrer i al dia següent va voler veure si el que havia vist era un fantasma o una altra cosa. Va tornar al carrer per mirar què era allò i va començar a riure, perquè no era un fantasma, sinó que era un tronc vell. I al dia següent va passar el mateix. Va pensar que era un tronc. Aquesta vegada era un fantasma.
Al cap de 50 anys a un home li va passar el mateix...
Carolina 6è.
Només viure per ell
Hi havia una vegada una nina anomenada Raquel a qui li agradava molt sortir a passejar.
Un dia, a un parc va travelar amb un nin, que va tirar-li tot el berenar. Els dos es varen disculpar i varen començar a riure. Na Raquel va demanar-li el seu nom, i va demanar-li que nomia, i ell va dir-li Carles.
Es varen conèixer molt i eren bons amics, però per a na Raquel eren més que amics.
Un dia na Raquel va decidir dir-li el que sentia per ell. Però en Carles estava enamorat de dues noies: una de la seva l'escola i na Raquel. Així i tot, li va dir que per a ell, ella només era una amiga, ja que l'altra nina era més bella que na Raquel.
Passat un temps el nin va declarar el seu amor a la noia de l'escola, però aquesta el va ignorar.
Al dia següent en Carles va anar a casa de na Raquel i els pares varen dir-li, molt tristos, que la seva filla s'havia suïcidat, deixant un escrit a la paret abans de morir: “Només vivia per a tu, i no val la pena seguir”
Vanessa i Maribel. 6è
La meva padrina va néixer un dia de fred i neu el 22 de gener del 1946 a León. Sa mare era de Sant Llorenç i el pare de León.
S'havien conegut a la guerra perquè el seu pare estava a un batalló de mallorquins i el varen dur uns dies de permís a Sant Llorenç des Cardassar. Quan es casaren varen anar a viure a León. La meva padrina va venir a Mallorca quan tenia 4 anys, va estar amb la seva padrina de fons, fins que va complir 11 anys, després va tornar a León amb els seus pares a Mallorca on va conèixer el meu padrí. Ella es va casar amb ell quan tenia 19 anys i el meu padrí 25, varen tenir tres fils la major des quals es la meva mare.
Laura Ródenas Figuera.
En Sebastià Noguera va néixer a Palma el 2 d'abril del 1963 a una família de forners. Va estudiar fins els 18 anys al col·legi de La Salle on va fer sobretot atletisme i futbol, mentre els estius els passava en una casa de Santa Ponça, els quals eren salvatges ja que anava a passejar, a la muntanya, a la platja...
Quan tornava a la ciutat li pareixia una presó. Quan va acabar C.O.U va anar a la facultat a estudiar empresarials on va conèixer a ma mare i es va enamorar de ella. Va acabar els estudis i li va sortir una feina a Canàries on va anar amb ma mare, van fer de comptables i varen passar dos anys de la seva vida.
Després varen tornar a Palma on segueix treballant de comptable a una empresa hotelera. Mentre, es va casar amb ma mare i varen tenir dos fills. Ara viu a Palmanyola amb la seva família, diu que es una persona afortunada, té salut, gent que l'estima i feina.
Lluís Noguera Zamora
